El puchero de Marta

Els graffitis, vandalisme o art?

2011-06-09T05:08:00.000-07:00

"Sense risc, no hi ha aventura" és el lema dels joves graffiters que utilitzen les parets com un espai d’intercanvi comunicatiu.

L’origen de les pintades urbanes

Fa quinze mil anys els nostres avantpassats dibuixaven persones, animals i objectes a les Coves d’Altamira; aquestes pintades tenien la necessitat de comunicar alguna cosa amb fins didàctics o per que volien plasmar la realitat del moment.

Els materials i la tècnica de dibuixar en parets varen anant evolucionant des de les coves d’Altamira, passant per l’antiga Pompeia, fins als carrers del Bronx, on va aparèixer els primers graffitis.

L'origen del tipus "graffiti urbà" es considera de finals dels anys setanta a Nova York quan un grup de joves va començar a pintar els seus noms en els vagons i estacions del metro de la ciutat.
Explica la llegenda que el primer graffiter del món va ser un jove anomenat Demetrius qui va començar a escriure el seu sobrenom, Taki, i el número de la seva casa, 138, a les parets, places i vagons del metro de Manhattan.

Aquesta moda es va estendre ràpidament entre els adolescents que vivien en els barris més pobres d'aquesta ciutat, i es va connectar amb la música rap i el ball acrobàtic break dance, creant el moviment Hip Hop.

Què significa “graffiti"? Els llibres especialitzats coincideixen en que "graffiti" és una paraula d'origen italià uilitzada per descriure diferents tipus d'escriptura mural, per això als graffiters els hi agrada que els anomenin “escriptors”.

Les modalitats del graffiti urbà

El graffiti urbà nascut al Bronx i a Brooklyn té quatre modalitats, es a dir quatre modalitats de diferents de pintar.

- Els Tags: són les signatures que consisteixen en el nom o en el sobrenom de l'escriptor realitzat amb lletres molt estilitzades i enllaçades d'una manera que recorden certs logotips. Les signatures o tags s'escriuen de manera furtiva, de vegades en una sola traçada, i són la modalitat més senzilla d'aquest tipus de graffitis.

- Els Throw-ups o vomitats, consisteixen en un nom de dues o tres lletres que formen una unitat arrodonida i que solen ser les abreviatures dels tags, per exemple, si el tag és JOAN, el vomitat serà JN. Es pinten ràpidament amb un sol esprai i utilitzant el mínim de pintura. En els vomitats el que importa és la freqüència amb que es facin, no l’estil ni lo ben fets que estiguin.

- Dibuixos, són les obres o peces més elaborades amb colors, lletres i imatges. Ocupen un espai més ampli en les parets, i en general són realitzats en grup.

- Missatges: text comunicatiu que acompanya els treballs dels grafiters. Poden ser les inicials d'una frase o text complet.

Pel que fa als estils de lletres, hi ha molts models de tipografia. Entre els més famosos hi ha la “lletra bombolla" o "bubble letter", que són lletres molt arrodonides dissenyades per Phase II, un escriptor del Bronx dels anys 70, la “lletra tridimensional" o "3D" que consisteix en lletres majúscules amb relleu que van ser creades per Pistol I, també del Bronx, i l'anomenada “lletra salvatge”, que és pràcticament il·legible i s’assembla a les lletres “símbol” del Office.

Els noms dels graffiters no acostumen a ser els mateixos que els veritables, poden ser sobrenoms, variacions del nom real o un nom inventat. Però tots els graffitis han d’anar signats i el nom és el més important de la peça. Contra més peçes firmades hagi realitzat l’autor, més rellevància tindrà el graffiter.

Daze 19, un graffiter de Barcelona, diu: “el nom té a veure amb la personalitat de cada un de nosaltres, amb la nostra manera de ser. Al principi, es proven diversos noms per veure que tal, i després tries el que més agrada”.

La majoria dels graffiters són joves. Comencen a pintar als 11 anys i es retiren als 18 perquè és llavors quan poden ser jutjats com a adults en els tribunals. La mitjana d'edat dels escriptors és de 15 anys. Els graffitis estan considerats com un atemptat al mobiliari urbà de la ciutat i a part de una sanció econòmica, hi ha un càstig penal que consisteix en realitzar treballs comunitari per a la ciutat.

Les pintades a les parets són una resposta dels adolescents a les pressions i a les altes expectatives que la societat té sobre ells. L'art de carrer els ofereix aquesta possibilitat d'alliberament, una capacitat personal de crear cultura, i de viure la sensació d'adrenalina que produeix transgredir les convencions socials.

Els graffiteros: una sub-cultura
En general, els graffiters experts tenen un protegit o com ells diuen, “un germà petit”, per ensenyar els trucs que saben. L'estructura dels grups de graffiters és bastant informal i no tenen cap jerarquia. Encara que predomina el gènere masculí, també hi ha noies en el moviment.

Entre els primers graffiters del Bronx i de Brooklyn existia la tradició de que tots els materials que utilitzaven (pintura, esprai, tackers, etc.) Havien de ser robats, a això es deia racking up o manga, però aquesta moda va anar desapareixent i a l’actualitat, per norma general, el material es compra.
Existeix una llei entre graffiters que prohibeix trepitjar (pintar a sobre) les obres dels altres.

Entre ells pràctiquen un llenguatge extens i complicat, a la pàgina web Graffiti Q&A es poden veure que signifiquen alguns dels termes que més uitilitzen els graffiters.

Els Graffitis són art o vandalisme?
Hi ha un debat etern sobre si el graffiti és una forma d'art urbà o un acte de vandalisme. Les autoritats consideren les pintades en espais públics com a delictes vandàlics comesos per joves inadaptats i un atemptat al mobiliari urbà. Fa pocs anys es va fer una enorme inversió per canviar l'estil de les cabines telefòniques i facilitar la neteja de les pintades dels graffiters.

A l'altre costat de la balança, trobem a alguns organismes públics que han decidit deixar de lluitar contra els graffitis i fins i tot han promogut espais i concursos perquè els joves escriptors s'expressen. Nombroses localitats fan concursos anuals o presten parets en blanc a graffiters perquè pintin legalment.

Molts graffietrs són vertaders artistes perquè el que pinten a les parets són dibuixos molt elaborats, amb molta experiència i molt bons. Molts dels artistes actuals van començant sent graffiters.

Encara que molts graffiters no siguin conscients de que el que pinten són obres d’art, el graffiti es va convertir en una protesta cap a la imatge de l'art, ja que l’art es veia com una mercaderia del capitalisme, “pintar murals als carrers era una manera de rebutjar l'art com un simple producte de la compra i venda”, va assenyalar Diana Kn, una graffitera de Barcelona.

Ja sigui per la necessitat d'expressar-se, o com una manera de qüestionar els criteris mercantils de l'art, el graffiti és present en la societat i es mantindrà molt temps. Les parets de les ciutats són testimonis d'aquest fet. Dependrà dels organismes i de les autoritats canalitzar aquest moviment artístic, o mantenir una batalla que d'entrada sembla que la guanyaran els graffiters.

Una periodista que prefereix ser notícia abans que donar les notícies

2011-05-25T14:21:00.000-07:00

Sara Carbonero percep 450.000 euros gràcies al seu contracte com a membre de la redacció d'Esports de Telecinco. A aquesta xifra cal afegir-li 50.000 euros per la seva col·laboració al programa d'Ana Rosa i 12.000 més per participar en un canal italià de Berlusconi. A més, el seu treball presentant les campanades al costat de Pilar Rubio i Marta Fernández li han suposat uns ingressos extres de 25.000 euros. Per si amb tot això fos poc, la seva nova col·laboració al costat de “Los Manolos” li reporten 150.000 euros a l'any. En total, Sara ingressa gairebé 700.000 euros gràcies a la seva professió de periodista.

Si amb això no fos suficient, Carbonero és un gran reclam publicitari per a grans marques com Pantene (120.000 euros), Ford (18.000 euros) o Puma (12.000 euros).

En aquest vídeo podem veure totes les marques de les que és imatge:

Quan Sara Carbonero va fitxar per Telecinco com a reportera i comentarista de luxe de la Secció d'Esports de la cadena de Fuencarral no sospitava que mesos després es convertiria en un objecte de desig de la premsa del cor, amb lo que comporta una exposició pública i mediàtica. No només per treballar de periodista sinó també per la seva relació sentimental amb el porter del Reial Madrid Iker Casillas, un dels homes més cotitzats i populars del panorama esportiu espanyol, tant per el seu treball dins del camp, com per els seus romanços amb dones com Eva González. A Sara Carbonero li ha esdevingut una popularitat desmesurada en molt poc temps i, m’atreveixo a dir, que li queda gran; Sara a declarat que en moments ha estat a la vora d'un atac de nervis.

El petó d’Iker Casillas a Sara Caronero va ser un acte innecessari del porter del Reial Madrid, ja que d'haver estat a l’inrevés, i Sara hagués fet el petó a Iker, l'opinió pública s'hauria posat en contra per no saber delimitar la seva situació privada de el seu treball públic, cosa que no va passar en el cas d'Iker, perquè segons van dir el petó va ser una demostració d'amor cap a la dona que ocupava en aquell moment el seu cor.

En aquest vídeo podem veure el moment del petó de la parella:

Amb aquest petó el porter del Reial Madrid va obrir les portes de la seva intimitat. Les mateixes portes que avui en dia, la parella, intenta tancar amb pany i clau sense aconseguir-ho, per una raó molt simple: el públic està ansiós per veure històries reals d’amor protagonitzades pels seus ídols, Iker ho és i Sara va camí de convertir en or tot el que toca. Circumstància que, com és lògic, ella està aprofitant al màxim perquè la sort es presenta només un cop a la vida.

Tot això és el que ha propiciat que la pressió sobre Iker i Sara s'hagi incrementat dia a dia. Qualsevol cosa que facin, com una simple operació d'augment de pit, que va ocupar diverses pàgines de la revista Diez Minutos, o coses que diguin, es converteix en notícia i tema de conversa en televisions i ràdios, el que molesta molt a la parella.

Ara bé, la pregunta que es fan les persones properes a ells és: què cal fer per que baixi l'interès mediàtic? Jo crec que no, és més, el millor és que s'ho prenguin amb calma, que facilitin la tasca dels fotògrafs fins que la societat es cansi de veure'ls junts, no hi hagi tanta demnada, i descendeixi l'interès i el morbo de la premsa. De manera que jo els recomanaria que seguissin el comportament que van tenir Gerard Piqué i Shakira al començament s'amagaven i tot espanya els perseguia fins que de sobté van decidir donar la cara i ser amables amb els paparazzis, poc a poc i amb el pas del temps, de tant fotografiar-los la gent s'ha cansat i l’interès i la demanda s'està devaluant poc a poc.

També crec que Sara no deuria fitxar per marques publicitàries mentre segueixi treballant en els informatius, ja que els informatius "han de donar credibilitat". Que la seva cara no transmeti publicity.

També crec que no deuria criticar ni llençar exclusives en el canal de Berlusconi sobre el Reial Madrid, i si les ha de llençar... que les digui primer en Espanya, perque no és lògic que es espanyols ens haguem d’enterar d’exclusives madridistes per una televisió Italiana.

Opino que Sara s’hauria de dedicar a matricular-se i a provar l’assignatura que te pendent per ser una periodista de debò, que no s’hauria de deixar explotar tant pel seu morbo i que, el més important, és que es dediqui a donar les notícies i que intenti de deixar de ser notícia, i com li va dir Urbaneja després del mundial de Sudàfrica.... Els bons periodistes no han de barrejar la seva vida personal amb els assumptes del treball.

“Mi deporte frustrado es el fútbol”, Sergi Bruguera

2011-05-25T13:42:00.000-07:00

Viste con un pantalón de pana y un jersey lacoste marrón que deja entrever una camisa de cuadros azules. Camina lentamente con las manos metidas en los bolsillos de su cazadora de cuero negra.

A sus 39 años se levanta cada día a las 7:00h. y va a desayunar a un bar que hay justo debajo de su casa, le encanta que le sirvan el café mientras lee el periódico.
Después de empaparse de información se dirige hacia la Bruguera Tennis Academy Top Team, una academia en la que se forman jóvenes talentos del deporte de la raqueta de diversas nacionalidades y que esta situada a 12 kilómetros de Barcelona, la fundó hace 13 años y la dirige junto a su padre, el también ex tenista, Luis Bruguera.
Cuando llega allí dedica una media de dos a tres horas a los jóvenes que más prometen en este deporte, les entrena para ayudarles a mejorar su técnica. Sergi sueña con que el próximo Rafael Nadal se forme en su academia.
Sergi Bruguera hizo vibrar a los españoles en la primera mitad de los 90, fue el primer español en ganar dos veces consecutivas la copa de los mosqueteros, el torneo Roland Garros, también consiguió el tercer puesto en la ATP y la medalla de plata en las olimpíadas del 96.
Llegó a superar a Emilio Sánchez-Vicario e inició una saga de tenistas entre los que están Carlos Moyà, Albert Costa, Juan Carlos Ferrero y el propio Nadal.

Empezó a jugar al mismo tiempo que aprendía a caminar. Su padre siempre le apoyó con el tenis pero nunca pudo ser su entrenador principal porque en la pista se llevaban mal, a Sergi no le gustaba que su padre le corrigiera.

¿Tu padre fue una influencia para que empezaras a jugar a tenis?
Sí, no recuerdo cuando empecé a jugar porque era demasiado pequeño. Empecé a jugar con mi padre y luego me formé profesionalmente con Fernando Luna y Alfredo Puente. No me gustaba estudiar, yo solo quería jugar al tenis, pero mi padre me obligaba a seguir estudiando, un día llegamos a un acuerdo: hasta que no ganara mi primer torneo de ATP seguiría estudiando. Cuando gané el primer torneo abandoné mis estudios.

¿Qué sientes al haber conseguido una posición tan relevante entre los tenistas españoles?
Estoy muy orgulloso de haber llegado dónde he llegado, pero también se que podría haber llegado más lejos si no me hubiese lesionado el hombro.

Ganaste la Plata en las olimpíadas del 96 pero crees que te merecías el oro…
Sí, Agassi me ganó en la final, pero poco después salieron a la luz unos resultados médicos del tenista que decían que Agassi se había dopado con “cristal”, me sentí engañado por la ATP, tendrían que haberle quitado la medalla. Sí la federación me hubiese dado la medalla después de los análisis la hubiese aceptado encantado aunque me hubiese gustado ganarla en la pista.

¿Cuál ha sido el partido más difícil que has jugado?
Partidos difíciles he jugado muchos, pero quizá el más difícil fue uno que jugué en la Copa Davis en Rusia con todos los problemas que había en este torneo, mis compañeros no me hablaban, no podía entrenar con ellos, era una superficie “indoor” como una especie de moqueta, donde nunca antes había jugado, y tenía sólo 19 años. Era contra Chesnokov, creo que fue el más difícil sin duda.

Te retiraste en el 2003, nueve años después de haber ganado tu último torneo (Praga, 1994) pero, ¿has abandonado la raqueta definitivamente?
Ese fue mi último torneo de calibre profesional, des de entonces juego torneos de tipo senior como el Black Rock Tour, son torneos para veteranos sin mucha relevancia, des de que nacieron mis hijos he aparcado bastante el mundo del tenis, creo que ahora hay cosas mas importantes en mi vida como por ejemplo mi familia y el restaurante que estoy montando. Jugar a tenis fue la primera etapa de mi vida.

¿Cómo ves el tenis de hoy en día?
Soy de los que piensa que Federer y Nadal están un escalón por encima del resto. El suizo y Rafa juegan a un nivel superior y no es de extrañar que siempre estén en las finales. Son mucho más fuertes mentalmente que los otros jugadores.
Al mediodía sale de la academia y va a comer a su casa, su mujer le tiene preparada la comida, come con ella y con sus hijos. Su mujer trabaja de profesora de primaria en un colegio de Barcelona y cuando ella vuelve por las tardes de trabajar, Sergi se queda con los niños. Sus hijos tienen poco más de un año, son gemelos, se llaman Didac y Claudia. Para él son lo mejor que le ha pasado en la vida.
A Sergi le encantan los niños por eso formó la academia y por eso le gusta organizar clínics (eventos tenísticos) con niños discapacitados donde les enseña manejar la raqueta en diferentes escuelas y centros para niños con deficiencias.

¿Te gustaría que tus hijos siguieran la tradición familiar y fueran tenistas?
No, preferiría que mi hijo se dedicase al fútbol, mi hija si quiere jugar al tenis que juegue porque considero que le tenis femenino es más fácil que el masculino. En el masculino hay mucha competencia, supone mucha más dedicación y es mayor el sacrificio mental.

Dejaste el tenis una temporada para jugar al fútbol…
Sí estuve jugando un par de temporadas en tercera división. El fútbol es mi deporte frustrado, a veces pienso que hubiese sido de mi vida si en vez de dedicarme profesionalmente al tenis me hubiese dedicado al fútbol.

A parte del tenis y del fútbol ¿tienes alguna otra afición, algún hobby?

Sí, me gusta jugar al poker y he jugado bastantes torneos por Europa, como el Pokerstar. También me gusta el baloncesto, mi equipo favorito son los Angeles Lakers. En general me gustan todos los deportes que considero más mentales que físicos.

Trabajaste durante una temporada en un programa de radio como comentarista deportivo, ¿que opinas sobre los medios de comunicación?
Considero que están muy sugestionados con la política. Tendría que haber periodistas más objetivos. Creo que de los medios de comunicación nacerá el nuevo modelo de educación y considero que tendría que modificarse el plan de estudios europeo, me gustaría que a mis hijos les enseñaran como interpretar los medios de comunicación en vez de tanta historia. Yo también les enseñare que los medios de comunicación no siempre dicen la verdad y que la han de saber distinguir.

Si hubieses seguido con tus estudios…. ¿Qué carrera hubieras cursado?
Nunca me lo he planteado porque no quería seguir estudiando bajo ningún concepto, pero si tuviese que elegir una carrera ahora me decantaría por empresariales.
Me gusta crear y dirigir negocios.

¿Te arrepientes de no haber estudiado?
No, porque en cierto modo la vida me ha sonreído y me he podido lucrar del tenis, pero si no me hubiese ido tan bien sí que me hubiese arrepentido. Haré lo posible para que mis hijos tengan estudios universitarios, considero la generación que viene ahora será imprescindible tener estudios superiores.

Pese a no quejarse de la vida que ha tenido, a Sergi le hubiese gustado ser un niño sin obligaciones, haber tenido los fines de semana libres de viajes y competiciones, haber podido tener mas amigos y haber podido disfrutar de su infancia. Recuerda con melancolía aquellos años en los que tenía más enemigos en las pistas que amigos en la calle.

Las dos veces que te has casado ha sido bajo absoluto secretismo y por lo civil ¿te consideras afortunado en el amor?
Creo que el matrimonio es un acto de dos y por eso creo que no implica que se enteren ni que formen parte más que familiares allegados y buenos amigos.

Después de pasar la tarde con sus hijos, Sergi prepara la cena para la familia. Es un buen momento para hablar con su mujer de sus temas.
Después de cenar acuesta a los niños y se va a su despacho, allí mira cuentas y hace números sobre la academia y piensa en nuevos negocios.

A parte de la academia, Sergi, estas en trámites de montar un restaurante…
Sí, quiero dedicarme a los negocios, quiero ser un nuevo empresario en la hostelería. Me he decantado por un restaurante porque creo que es un negocio fácil de montar y que me pude dar buenos resultados a corto plazo.
Si el restaurante funciona bien me gustaría ampliar mis capacidades como empresario.

¿Montarías otro negocio junto a tu padre?
No, creo. Con uno que tengamos a medias ya es suficiente… Él se implica más que yo en la academia. Ahora mi padre ha sido nombrado sub- director de la federación turca de tenis y continuamente esta viajando. También considero que ya es mayor, tiene edad para jubilarse, y disfrutar de la vida, y no para involucrase en futuras empresas.

Se acuesta más tarde de medianoche y sueña con que sus empresas crezcan exponencialmente, con que le vaya muy bien el matrimonio con su segunda mujer y con que sus hijos tengan un buen futuro.

Bruguera será recordado por su sacrificada forma de jugar al tenis, casi siempre con aspecto de extremo cansancio, por su demoledor revés a dos manos y por evolucionar la calidad del tenis español. Después de dejar definitivamente el tenis y en época de crisis económica quiere arriesgarse y probar suerte en el mundo de los negocios.